sábado, 25 de octubre de 2008
martes, 21 de octubre de 2008
domingo, 19 de octubre de 2008
Amanecer
No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
I deixarem darrere quasi totes les coses:
poble, casa, carrer, pares, amics, parents.
I no les deixarem: no les recordarem.
De sobte tot això deixarà d'existir,
o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres
tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte.
(Un incís: em recorde, irremeiablement,
d'Adam i Eva sorgint del Paradís, tots nus,
amb el cap abatut sobre el pit... Te'n recordes?)
Vicent Andrés Estellés.
Escucho: War on drugs.
Etiquetas:
Fotografía,
Música,
Personal,
Poesia
Suscribirse a:
Entradas (Atom)